Josep Carner, en proces!

Josep Carner
Biografia

Josep Carner fou un escriptor nascut a Barcelona l'any 1884, va morir a Brusel•les al 1970. Fill d'una família de la petita burgesia, lligada al periodisme catòlic i tradicional, destaca ben aviat per la seva precocitat i intel•ligència literària i es converteix en exemple viu dels ideals estètics del moment. La figura de Carner té tantes facetes que se'l pot considerar des de molts punts de vista diferents: com un dandi culte, elegant i refinat per oposició a la moda del decadentisme bohemi finisecular; però també com un seguidor de la tradició popularista i irònica del s. XVIII, o dels ideals catalanistes de la Lliga; o simplement com un escriptor dedicat a desvetllar tots els registres possibles de l'idioma per donar-li realment allò que una llengua moderna requereix. Amb Prat de la Riba, Ors i Fabra és un dels pilars de la nova Catalunya i el successor natural de Verdaguer i de Maragall.
Fou periodista, polític, poeta, narrador, dramaturg, traductor... s'interessa per tots els registres de l'activitat intel•lectual i en especial, per la literària. Des dels dotze anys col•labora en diversos diaris i revistes, publicà els primers escrits a «L`Aureneta» (1896). Aquest aprenentatge adolescent li serveix per iniciar-se dins els corrents dels Jocs Florals i Modernistes de moda.
A la universitat milità en el moviment catalanista, i es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), amb només vint anys.
La seva evolució és molt ràpida, i aviat queda establerta la seva personalitat amb Llibre dels poetes, d'influència modernista, mostra ja la ironia que caracteritzarà la seva obra, (1904), Primer llibre de sonets (1905), Segon llibre de sonets (1907), però sobretot, amb Els fruits saborosos (1906). En aquesta obra queda dit que Carner serà el model de la nova concepció del món poètic noucentista. Té poc més de vint anys i ja ha guanyat molt premis als Jocs Florals, dirigeix revistes («Catalunya», «Empori», etc), col•laborà amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans, i és redactor de «La Veu de Catalunya» (fidel a Prat de la Riba fins a la mort d'aquest). Col•laborà a publicacions molt diverses («La Publicitat», etc), i dirigeix editorials. Els seus llibres són ja llegits, amb aprovació i admiració, pels escriptors de les generacions anteriors (Maragall, Miquel de Sants Oliver, Costa i Llobera), i els seus contemporànis el segueixen amb avidesa perquè hi troben el mateix to àgil i alegre d'alta qualitat que també els enlluerna al Glosari d'Eugeni d'Ors. Tots aquests recursos, sumats a la seva extraordinària capacitat mètrica, i a la seva gràcia profundament humana, li valen des de molt jove el sobrenom de “Príncep dels poetes”, acceptat de manera unànime pels seus contemporanis.

Poema Belgica

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carreres i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d'aigua trèmula,
tota desig d'emmirallar els estels.
M'agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s'entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
- És el senyor de cada dia.

Comentari de text, Belgica:

1ª estrofa: Com podem veure en la primera estrofa el poeta fa referència al que seria el seu país idea. Ell descriu un país vell i bonic, on la naturalesa i la modernització no deixen d’estar presents. Signes característics del model Noucentista

2ª i 3ª estrofa: En aquestes estrofes ja ens podem dona compte que el poeta ja no descriu el seu país ,sinó, concretament la seva ciutat ideal. Carner ens descriu una ciutat on en general la gent seria aficionada a la música, la pintura, el cultiu de les flors.. També el poeta demostra com esta en contra del menyspreïs contra les classes obreres ,i les defensa dient que no soguin d’alguna manera excloses. Aquesta mena de reivindicació a favor de la igualtat la demostra en altres versos com per exemple en els versos des de el 22 al 25. On ell descriu vora un portal de l’església un mercat on hi hagués de tot per a tothom.
Després ell escriu que en aquesta ciutat li agradaria veure-hi cases antigues en parcs ombrívols, però també cases modernes amb el seu jardinet. ( Aquí podem veure una altre vegada on ell esta a favor dels clàssics però sense deixar la modernització.)
També podem ressaltar quan ens diu que al costat de les avingudes hi hauria parcs on es passejarien tant els enamorats i la gent alegre com els solitaris i la gent entristida. ( En aquests últims versos de la 3ª estrofa el poeta utilitza d’alguna manera el realisme per a descriure el paisatge, on en una ciutat ideal encara que tot sigui bonic també no deixa de banda la realitat, on no tot és tant bonic i també hi ha persones solitàries i entristides.